REDACCIÓ NOVEMBRE

REDACCIÓ DE CATALÀ

DESCRIPCIÓ

BARACK HUSSEIN OBAMA

Barack Hussein Obama és un personatge del qual se n’ha parlat molt aquest any passat en tots els mitjans de comunicació, després d’haver guanyat les eleccions a la presidència dels Estats Units, i d’haver-se convertit en el quaranta-quatrè cap d’Estat i de Govern d’aquest país.

Aquest senyor va néixer a Honolulu el 4 d’agost de 1961, i té la peculiaritat de ser afroamericà, fet que l’ha convertit en el primer president dels Estats Units de raça negra. Tot i així, abans de convertir-se en el que és ara, a Barack Obama el precedeix una importat carrera tant en els estudis com en la política. Es va graduar per la Universitat de Columbia i la prestigiosa Escola de Dret de la Universitat de Harvard. Posteriorment, va anar pujant escalons en la política per arribar al més alt; com és costum en aquesta professió. Primer va ser Senador d’Illinois, més tard es va convertir en membre del Senat de Nord Amèrica, i per últim, en president. Cal esmentar que, durant tota a seva trajectòria política ha representat i ha estat fidel al Partit Demòcrata.

Aquest senyor té un caràcter especial, una forma de ser i una manera de pensar i d’actuar que li han permès desbancar a les últimes eleccions al Partit Republicà dels totpoderosos Bush, al capdavant del qual hi havia el candidat John Mcain. És una persona de masses, que diuen. Amb una gran capacitat d’oratòria ha aconseguit captivar un país, tot i el gran impediment que el seu color de pell representava per arribar a la presidència. Al llarg de la seva carrera política ha estat caracteritzat per defensar la Terra contra el sobreescalfament, denunciar el terrorisme nuclear i les guerra d’Iraq i d’Afganistan; entre d’altres. El seu eslògan durant tota la campanya electoral va ser el de “Yes, we can” (Sí, podem). Amb aquesta frase, el president es referia a que és possible fer un canvi en els Estats Units. Després de la presidència del Partit Republicà, liderat per George W. Bush, el país ha quedat anímicament i econòmicament arruïnat. La seva política desastrosa, igual que la del seu pare, ha portat els Estats Units a dues guerres, la d’Iraq i la d’Afganistan, a no voler signar tractats que protegissin la Terra de la contaminació (Tractat de Kyoto), i a una política econòmica desastrosa que ha acabat afectant a tot el món.

Obama és vist per molts, com l’esperança del canvi. El passat 9 d’Octubre va rebre el Premi Nobel de la Pau, que mostra el recolzament per part de l’Europa Occidental. A partir d’ara, li toca a ell demostrar que és possible.

Magí Vilaltella Ortiz

2n Batxillerat

REDACCIÓ OCTUBRE

REDACCIÓ D’OCTUBRE

MEDICINA, UNA CARRERA IMPOSSIBLE

L’últim curs, a Catalunya, les universitats públiques que compten amb facultat de medicina, van oferir un total de vuit-centes vint-i-tres places, una xifra bastant mediocre tenint en compte la demanda, dos mil sis-cents vint-i-quatre aspirants van escriure medicina a les caselles de preinscripció universitària. És evident, doncs, que les notes de tall per accedir a aquesta llicenciatura estiguin pels núvols, a causa de la forta demanda i la poca oferta, situant-se, aquest any passat en un 8,7 a la Universitat de Barcelona.

Les notes d’entrada per a medicina, en aquest país, s’estan convertint en un mal de cap per a molts joves amb capacitats i virtuts més que suficients per a poder cursar amb èxit aquesta carrera i dedicar-s’hi. És cert que aquells estudiants que vulguin fer medicina tinguin un nivell acadèmic alt i estiguin preparats, doncs al cap i a la fi, d’ells dependran, possiblement, moltes vides humanes. Tot i així, considero que s’està abusant d’aquest argument per justificar unes notes de tall tan elevades, un argument amb el qual el Govern i les universitats, amb una indiferència extraordinària, s’excusen per tal de no haver de moure’s i buscar una solució.

Tots sabem que la solució radica en l’augment de places per a aquesta llicenciatura. Però, per desgràcia, en aquest país tothom fa esforços per no haver de treballar, ni que sigui per una causa justa; això sí, a l’hora de cobrar, tothom estén la mà.

Mentrestant, enmig de la indiferència del Govern i les Universitats, a Catalunya falten metges. Llavors, s’ha de prendre la solució més fàcil, directa, i barata: contractar-los de l’estranger. Al nostre país estan arribant metges de tots els països de l’Amèrica del Sud, els quals (sense intenció de generalitzar), molts d’ells probablement no tenen la mateixa formació que els que estudien a casa.

Tot i així, aquest és un tema que, com en tot, només lluitaran per canviar-lo els afectats, les queixes dels quals, actualment, cauen en oïdes sordes, i ningú no es preocupa per recolzar. Però dins d’uns anys, quan hom vagi al CAP, i es trobi que més de la meitat de professionals són estrangers, i que el nivell de sanitat pública hagi baixat, llavors potser passarà a ser un problema de tots. Però de moment, com en l’economia, fins que no esclati el sistema, no cal preocupar-se.

Magí Vilaltella Ortiz

ESQUEMES TEMA 1

TEMA 1: LA FONÈTICA

1. FONOLOGIA I FONÈTICA

- La fonologia i la fonètica són dues disciplines complementàries. Però treballen amb distints nivells d’anàlisi i amb objectius i unitats de treball diferenciats:

	FONOLOGIA	FONÈTICA
Anàlisi	Sistema de la llengua	Ús del sistema
Finalitat	Determinar les unitats funcionals del sistema	Estudiar la producció, percepció i estructura física del so
Unitats	Fonemes / /	So [ ]

FONOLOGIA

- La fonologia s’ocupa d’establir els elements funcionals de la llengua (aquells que tenen capacitat distintiva.

- Si oposem dos elements en un parell de mots i s’origina un canvi de sentit, aquestes dues unitats són fonemes de la llengua (els fonemes tenen la capacitat de diferenciar significats).

- El fonema és una unitat del sistema de la llengua perquè es defineix i pren valor en relació i oposició amb altres unitats. Forma part d’un conjunt organitzat a partir d’un seguit de trets.

- Cada llengua té un sistema fonològic propi amb un nombre tancat d’elements distintius (fonemes).

- El fonema es defineix a partir de les característiques següents:

o Abstracta: unitat “ideal”, en el moment que es materialitza apareix el so.

o Mínima: no es pot descompondre en unitats més petites.

o Distintiva: formada per un conjunt de trets distintius.

o Funcional: capacitat de diferenciar significats

o No significativa: ella mateixa no té significat.

FONÈTICA

- La fonètica estudia les condicions de producció, transmissió i percepció del so.

Emissor	Articula el so	Fonètica articulatòria
Canal	Transmet el so	Fonètica acústica
Receptor	Percep el so	Fonètica auditiva

- La fonètica treballa en l’àmbit de la parla i estudia les realitzacions que els parlants fan del sistema fonològic.

- El so és la unitat bàsica de la fonètica i es defineix com a unitat fònica, material, analitzable des d’un punt de vista articulatori, acústic i auditiu.

- Si la fonologia codifica els elements ideals, la fonètica treballa l’actualització del sistema (l’emissió fònica de les unitats i el conjunt de realitzacions possibles que fan els usuaris del model).

- Un al·lòfon és qualsevol realització fonètica d’un fonema. Les variacions de les realitzacions fonètiques d’un mateix fonema depèn de diversos factors:

o Context: segons les condicions que l’envolten, el so experimenta canvis.

o Grups geogràfics: la pertinença a una o altra zona dialectal és motiu de realitzacions fonètiques diferents (els parlants occidentals no neutralitzen en posició àtona, mentre que els orientals sí).

o Característiques individuals: la disposició i el volum dels òrgans articulatoris fan que les emissions dels sons siguin molt diverses segons l’edat, el sexe i les característiques pròpiament individuals.

- La neutralització explica la pèrdua de diferenciació de dos fonemes en un context determinat:

o Els fonemes oclusius /p/ i /b/, /t/ i /d/, /k/ i /g/ s’oposen en la major part de contextos. En canvi, en situació final de mot absoluta perden la diferenciació i tan sols apareix la variant sorda.

2. ELS TRETS SUPRASEGMENTALS

- Els sons no s’emeten aïlladament, s’articulen en cadena formant enunciats. En la cadena fònica apareixen uns elements anomenats “suprasegmentals” perquè actuen en el discurs i tenen valor funcional (pauses, accents i entonació).

- Els sons s’articulen en síl·labes, que s’ajunten en grups fònics (conjunt de síl·labes entre dues pauses) i al seu torn formen tires fòniques. El grup fònic és una unitat d’anàlisi important perquè és on s’esdevenen les possibles variants contextuals.

- Trets suprasegmentals:

o Pauses: possibiliten la respiració i posen de manifest la sintaxi de l’oració.

o Accents: situen la intensitat amb què pronunciem les síl·labes. Tenen valor significatiu perquè permeten diferenciar mots amb significats diferents.

o L’entonació: configura les diverses corbes melòdiques que posen de manifest la intenció del parlant: enunciativa, interrogativa, exclamativa,...

3. SONS VOCÀLICS I SONS CONSONÀNTICS

- Diferències entre sons vocàlics i sons consonàntics:

	SONS VOCÀLICS	SONS CONSONÀNTICS
Mode d’articulació	Sortida lliure de l’aire per la cavitat bucal	Sortida de l’aire amb obstacles per la cavitat bucal
Sonoritat	Sonors	Sords/sonors
Funció sil·làbica	Nucli de síl·laba	Element marginal

4. EL SISTEMA VOCÀLIC

4.1.Contactes vocàlics

- Els contactes vocàlics es produeixen a l’interior de mot o entre mots consecutius.

- A l’interior de mot:

FENOMEN	DEFINICIÓ	EXEMPLES
Diftong	Dues vocals contigües formades per una vocal que fa de nucli i una vocal marginal. Creixents (so marginal, u i, seguit de a,e,), (qua, qüe, io...); i decreixents (ai, ou,...)	Creixents: quantitat, iode Decreixents: mai
Triftong	Tres vocals contigües formades per una vocal sil·làbica precedida i seguida de vocal marginal (creixent+decreixent)	guaitar, sèieu,...
Hiat	Dues vocals contigües que es pronuncien en síl·labes separades	Realitat, suís (aquí trenca el diftong creixent)

* ia formen diftong únicament a principi de mot (iambe) o entre vocals (noia); en els altres casos no en forma (Maria)

- Entre mots consecutius:

o Elisió: un dels dos sons desapareix per contacte.

o Diftongació o sinalefa: es forma diftong entre la vocal que acaba un mot i la que en comença un altre.

o Hiat: pronúncia de les dues vocals contigües en dues síl·labes diferents.

FENOMEN	CONTEXT	EXEMPLES
Elisió	vocal tònica+vocal àtona vocal àtona+vocal tònica dues vocals àtones iguals vocal àtona+vocal àtona neutra (la vocal neutra cau)	fa el dotze anys mira el si el, porto el
Diftongació o sinalefa	vocal tònica+i, u àtones i,u àtones+vocal tònica i, u àtones+i, u àtones	fa una hi és mai ho
Hiat	Vocal tònica+vocal tònica	té ànima fa ombra

*les vocals neutres són la a i la e àtones

5. EL SISTEMA CONSONÀNTIC

5.1.CONTACTES CONSONÀNTICS

- En la cadena fònica els sons es troben en contacte i aquest fet provoca l’aparició de fenòmens fonètics.

- Els canvis es produeixen per diversos motius:

o Perquè un so deixa de pronunciar-se: emmudiment

o Perquè un fonema es realitza amb variants segons el context

o Perquè un so s’assimila, és a dir, es fa similar o igual al so que el segueix (assimilació). Qui influeix, qui governa el canvi, és el so que segueix. L’assimilació pot ser:

§ Parcial: el so perd un tret i s’adapta al tret del so següent.

§ Total: el so perd tots els trets que el defineixen i adquireix tots els del so següent.

Canvis en la sonoritat

- Aquests canvis afecten els sons oclusius, fricatius i africats perquè són els que s’organitzen en parelles.

o Ensordiment: un so sonor esdevé sord.

o Sonorització: un so sord esdevé sonor.

- A fi de mot

o Les consonants oclusives sonores [b], [d] i [g] perden la sonoritat en posició final absoluta, i esdevenen sordes ([p], [t] i [k]).

o Les consonants fricatives i africades, en posició final, també perden la sonoritat i esdevenen sordes.

- Entre mots consecutius

so consonàntic (final de mot) + so consonàntic (principi de mot)

o Les consonants oclusives, fricatives i africades esdevenen sordes o sonores segons la característica del so que les segueix (el so que segueix governa el canvi).

§ Ensordiment: una consonant sonora seguida de consonant sorda esdevé sorda.

§ Sonorització: una consonant sorda seguida de consonant sonora esdevé sonora.

so consonàntic (final de mot) + so vocàlic (inici de mot)

o Oclusives: les vocals ensordeixen les oclusives sonores.

o Fricatives i africades: les vocals sonoritzen les fricatives i africades sordes

- Enmig de mot:

A l’interior de mot es produeix també sonorització. La característica del so que segueix influeix en el so de davant. Sempre trobem en contacte dues consonants sordes o sonores.

Canvis en el punt d’articulació

- El so nasal [n] assimila el punt d’articulació del so que el segueix tant a l’interior de mot com entre mots consecutius ([n] esdevé bilabial si el segueix un so bilabial, labiodental si el segueix un so labiodental,...). En cada cas es transcriu diferent.

DAVANT DE	S’ARTICULA	EXEMPLES
bilabials ([p], [b], [m])	[m]	canvi [m]
dentals ([t], [d])	[n̪]	cantar [n̪]
palatals ([ʎ], [∫], [ʒ], [ɲ])	[ɲ]	penjar [ɲ]
velars ([k], [g])	[ŋ]	congost [ŋ]
labiodentals ([f], [v])	[ɱ]	ínfim [ɱ], càmfora [ ɱ]

[n]

[m] i [n]

- El so lateral [l], sempre que va seguit d’una consonant, assimila el punt d’articulació de la consonant que el segueix (a l’interior de mots i entre mots):

o Dentalització: es realitza [l̪] davant de consonant dental ([t], [d]) (el teu: [l̪])

o Palatalització: es realitza [ʎ] davant de consonant palatal ([ʒ], [∫], [ʎ], [ɲ]) (àlgebra: [l̪])

o Velarització: es realitza [ł] davant de consonant velar ([k], [g]) o en posició de final absolut de mot (pal: [ł])

Canvis en el mode d’articulació

- Les consonants oclusives sonores [b], [d], [g] perden el mode d’articulació oclusiu i es realitzen aproximants en un conjunt de contextos:

- [b], [d] i [g] es realitzen oclusives en principi absolut de mot, darrere nasal o darrere oclusiva.

Principi de mot	[b], [d], [g]	Boda [b]
Nasal +	[b], [d], [g]	Imbècil [b]
Oclusiva +	[b], [d], [g]	Cabdal [b]

- [b], [d], [g] es realitzen aproximants entre vocals i darrere de fricativa i africada (tant a l’interior de mots com entre mots consecutius).

Entre vocals	[β], [ð], [ɣ]	Rebia [β], una dita [ð]
Fricativa +	[β], [ð], [ɣ]	Baf bullent [β]
Africada +	[β], [ð], [ɣ]	Faig gana [ɣ]

Emmudiment i sensibilització

- L’emmudiment explica el fenomen pel qual un so deixa de realitzar-se fonèticament en un context determinat:

o les oclusives p i b precedides de m

o les oclusives d i t precedides de n i l

o les vibrants en posició final

o La r del verb prendre i compostos

o Per contacte amb sons idèntics o amb sons amb el punt d’articulació molt pròxim (els somnis, els xinesos, les rodes)

- La sensibilització fa referència al fenomen pel qual sons que normalment no es pronuncien , en determinats contextos, tornen a aparèixer:

o infinitius i gerundis seguits de pronom feble (fent-ho)

o Sant + vocal

o amb + vocal

o vint + i

Geminació

- Pronúncia doblada de consonants. Es produeix quan:

o és etimològica: connexió, col·laborar

o afecta els grups -bl- i -bg- precedits de vocal tònica (doble [bb])

o es produeix per assimilació total d’un so a les característiques del so que el segueix. Afecta la t i la d en: futbol, ètnic, submarí, ametlla, atlàntic.